Lentitud

No m'agrada córrer.
Ni que em donguin preses, ni presionin per anar cap on volen.
Però sé que sóc lenta, de vegades massa.

No sóc de compartir a la balalà.

Sí, massa closa dins meu, que hi farem...

Son molts anys guardant una part de mí que no agradava.

Però a la fí no la puc deixar guardada, per que sí.

Jo crec que poden coexistir ambes dues, tot i ser tan complexe.

Faig servir noms que potser ubiquen una mica millor qué sento o qué visc.

Però a la fí les coses, suposo que son les mateixes.

Una paraula que no m'agrada es la de submís/a.
Em trasmet una sensació de fer veure, de jugar, de complaure's, no sé com explicar-ho.
M'agrada més l'esclau/va.
M'agrada jugar es clar, m'agrada la complicitat,
però vull sentir-lo petit...

Com aquell noi, dolç, tendre i vergonyos... que saltava només per que l'apretava.
Que em demanava que no li fés l'amor, que no podía.
Que volía ser el meu gosset durant anys i no m'ho va dir... fins al cap de quatre anys.
Que es posava vermell i els ulls li ballaven quan me'l mirava fixament.

La pena, que va ser més tancat del que esperava...
va ser més reservat que jo encara...
i de vegades trobes algú petitó que sembla que congenia amb el que sents...
i la cagues altre cop... per qué li sembles una cosa o una altre.
Per que te por de viure o per qué no ho sé.

Suposo que apendre d'una... coneixent bé una part...
( que segur hi ha coses per descobrir encara )
es complexe nuar l'altre...
quan et sents vulnerable...
quant sents que ho vols moltíssim...
que has lluitat per poguer-ho viure amb naturalitat,
sense fer mal a l'altre part.

Segueixo sentint que no vull correr...
sí, ja sé, un diría que s'acaba el temps...
que s'acaben les oportunitats de trobar-lo.

Tot i patir, tot i anyorar aquell petit,
em sento molt afortunada.

Sí, vull estimar també,
vull esgarrapar, punyir, rebregar-ho tot i creixer amb ell,
jugar, descobrir, ser cómplice i per qué nó...
que sigui el meu nino... el meu nen...
i que pugui buidar-lo de dins i treure que hi té
i que ell pugui veure creixer que hi ha dins meu.

Segur que després no sóc tan poética, jajajaja.